Reflexions d’un tribunero

Publicat per castellersdesantfeliu el 22 d'octubre de 201822 d'octubre de 2018

 22/10/2018 

Estimats companys i companyes dels Castellers de Sant Feliu, 

El 4d7 descarregat a les Festes de Tardor no només ha fet esclatar una enorme alegria compartida per tots, sinó que també ha estat una potent injecció de moral. El Facebook bull ple de missatges de felicitació i de fotografies molt emotives; i la nostra web, que estava bastant abandonada, ara és curulla d’escrits mostra d’alegria, companyonia, agraïment; en definitiva, de “bon rotllo”, que evidencien la bona sintonia que hi ha a la colla. 

Són moments que hem d’aprofitar per pujar, tots junts, un esglaó més per tal d’assolir nous reptes que seran el motor que ens farà avançar. Així doncs, gaudim d’aquesta alegria, perquè ens ho mereixem i perquè assaborir aquest èxit intensament serà bo per a la colla. 

No obstant això, com en totes les coses de la vida, hi ha “peròs” i si m’ho permeteu, com a “tribunero” (persona de certa edat amb molts anys a la colla, que les ha vistes de tots colors, compromesa amb aquest projecte i amb un amor inqüestionable pels Magentes) faré unes reflexions. 

Els Castellers de Sant Feliu som una colla petita, -gran d’esperit!- però petita en efectius. Ara no entraré en les causes d’això, que són diverses, sinó en el que crec que ens condiciona. Em refereixo al fet que fa, des del meu punt de vista, que els nostres objectius siguin els que són, que costi molt avançar i que, a vegades, ens sembli que estem estancats. Parlo d’una debilitat que fa, a voltes, que una bufada de vent en contra ens faci recular, o fins hi tot, tombar. Què pot ser una bufada de vent en contra? Doncs moltes coses petites, que amb al temps, provoquen una tendència negativa: una caiguda en un castell, baixes de membres clau, assajos dels quals no sortim satisfets, algun malentès entre companys de la colla, etc, etc, etc. 

Quan comença a bufar el vent en contra el desencís pot apoderar-se de nosaltres, i és llavors quan la colla que vèiem tan magnífica ja no ens ho sembla tant; les sortides en les quals tot era eufòria, ja no “molen”, els companys que teníem per “tan simpàtics” se’ns comencen a creuar, i, tantes coses més com gent hi ha, fan que aquell “enamorament” per la colla vagi minvant. 

El que intento transmetre, i no se si me’n surto, és que ara tot és molt bonic -que ho és!!-, però tornaran a venir els moments difícils, els moments en què haurem de tirar del compromís, de la fidelitat, de la voluntat, DE LES GANES!! En definitiva, arribaran els moments en què haurem de donar el millor de nosaltres per a la colla que tant ens ha fet gaudir, que tant ens ha donat!! 

La vida fa moltes voltes, i en un grup com el nostre, l’entrada i la sortida de persones són una constant, cosa del tot normal, però el meu fervent desig és que els que hi som ara, els que hem viscut units aquest esclat d’alegria i joia, ens conjurem (aquesta paraula està de moda) per fer una autèntica pinya que faci gran aquesta colla nostra, que ni un huracà la tombi, i que sigui un orgull pel poble i, sobretot, per a tots nosaltres. 

Amunt Magentes!!! 

Cesc