El remor dins de l’armari

25/11/2018

Ahir a la nit no vaig dormir del tot bé. Just quan agafa la son, un sorollet em va fer saltar del llit. No vaig saber d’on venia ni vaig saber identificar què era, així que em vaig tapar amb el llençol fins al nas i vaig tornar a dormir, una mica esgarrifat.

Em llevo pel matí, disposat a anar a la feina, i encara mig adormit torno a sentir un soroll. Com que és molt aviat i no estic per tonteries, decideixo buscar d’on surt el maleït so. Ho trobo ràpid. Surt del meu armari. En un exercici de valor agafo les dues manetes de la porta i obro d’una volada! Però no hi trobo res, només samarretes, pantalons… i una camisa. 

Convençut de que el meu cervell m’està jugant una mala passada per falta de son, faig com si res no hagués passat, i continuo amb el meu dia tranquil·lament. Tot i que encara no em trec del cap el soroll de la punyeta.

30/11/2018

Avui he sortit de festa. Un Divendres com un altre, ja sabeu, soparet, Mile, aquestes coses. Quan ja sortia el sol vaig decidir que era hora de tornar a casa, estava rebentat! Arribo a casa, em desvesteixo, vaig a ficar-me al llit… i sento alguna cosa. No pot ser, penso. El soroll altre cop? Però no, no sona igual… L’altre dia era un soroll estrident, subtil, però estrident. Avui, però, sona quasi com… veus? I venen de l’armari!

Si, si, ja sé que és el que penseu. Qualsevol altre persona hagués sortit corrent, cames ajudeu-me, però com si es tractés d’una pel·lícula de por, vaig agafar el paper de protagonista prescindible i vaig decidir anar directe a l’armari. Aquelles veus eren quasi familiars. Poso l’oïda a l’armari i no entenc res, són unes veus distants, llunyanes. Tot i això, són unes veus dolces, plenes de sentit i de seny. Em vaig quedar una estona escoltant aquelles veus, hipnotitzat. Després vaig pensar: “Tio, són les 7 del matí i vens de festa. Com et pilli el teu pare amb l’orella a l’armari ja veuràs la que et cau.” I vaig anar de pet al llit, deixant la roba apilada damunt de la cadira, tapant una faixa, i encara pensant en aquelles veus.

22/12/2018

D’acord, m’estic començant a preocupar. Fa un mes que no em passava, però avui he tornat a sentir alguna cosa des de dins de l’armari. Són les tres de la matinada i us intentaré explicar que és el que estic escoltant. Res. 

Silenci. Però no qualsevol silenci. Una quietud especial m’accelera el cor, però el que sento no és terror. Sento serenor, sento convicció i sento… em sento agraït. S’ericen tots els pèls del meu cos i tinc un nus a la panxa. Que m’està passant? M’estic tornant boig, estic escoltant el silenci. Ric, em sacsejo tot el cos i torno al llit, encara que no aconsegueixo aclotar les parpelles. El silenci. 

Estic incòmode, m’aixeco i vaig a la cuina a servir-me un got d’aigua per tranquil·litzar-me. Després d’uns minuts ja no sento aquella inquietant calma que sortia del meu armari i vaig cap a l’habitació on ensopego amb un mocador de color negre que ha caigut del pom de la meva porta, on sempre està penjat, així que el col·loco al seu lloc i ara si, aconsegueixo tornar a dormir.

13/01/2019

Avui és un dia especial, és el meu aniversari! Em llevo content i amb ganes de festa grossa. He quedat amb els meus amics i amigues per a dinar i això ja m’alça la moral. Tot just abans de marxar, al migdia, m’acomiado de mons pares i vaig a agafar la jaqueta, fa molt de fred! Ja us podeu imaginar l’ensurt que m’enduc quan a l’agafar la maneta de l’armari sento un xivarri espectacular. Sembla com si la festa fos just darrere d’aquella porta de fusta, però per alguna raó la meva família no sembla adonar-se’n. Només ho sento jo?  Això és una bogeria! Surto corrents de casa a trobar-me amb els meus amics.

El dinar va fantàstic, em sento agraït de tindre aquesta gent al meu voltant. Però hi ha una cosa que em té inquiet, i no és la meva gradual caiguda en la bogeria, si no que tothom que està assegut amb mi a la taula té la mateixa mirada que jo, entre dubte i preocupació. És possible que ells ho sentin també? Decideixo no tacar aquest dia amb preocupacions paranoiques i segueixo gaudint de la bona companyia. A l’arribar a casa recullo la roba estesa i la col·loco al prestatge, tot al seu lloc, com aquell pantaló blanc.

10/02/2019

Avui és la final de la Copa de la Reina de Waterpolo, i amb els Castellers hi anem a fer un pilar de dones. Així que, quan queden pocs minuts per l’hora de la convocatòria, agafo la camisa de l’armari, els mocadors de la porta, la faixa de la cadira i els pantalons del prestatge. Sento una estranya escalfor i és en aquest precís moment que ho entenc tot. Miro la camisa que porto posada i somric, perquè ho entenc tot.

Entenc el soroll estrident del primer dia: Les nostres estimades gralles i caixa, que ens acompanyen allà on anem i ens fan posar els pèls de punta amb emoció.

Entenc les veus del segon dia: Les veus de les persones de la tècnica, que et criden a la pinya, i encoratgen als més menuts a seguir pujant amb aquella decisió i serenitat.

Entenc aquell silenci del tercer dia: És el silenci d’una pinya tancada. Aquell silenci que tots sabem escoltar. Aquell silenci que ens entra als ossos.

Entenc el rebombori del quart dia: Els aplaudiments, els somriures, les abraçades. Els crits. Aquell “Amunt Magentes” que tant ens agrada i que tots i totes cantem.

Entenc també, l’escalfor que acabo de sentir: Sou vosaltres.

Miro l’escut que tinc damunt del cor i el sento dir:
“Ja era hora.”

I ho entenc tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *